Isdin Team Building MasterChef

L'equip d'Isdin ja havia fet team buildings abans. Olimpíades, escape rooms, dinàmiques a l'aire lliure. Funcionen una tarda i s'obliden al cap d'una setmana. La petició concreta era diferent. Volien una activitat que generés conversa real entre departaments que es necessiten cada dia sense coincidir mai. I que ho fes sense caure en la coreografia de tirolines o de proves físiques que exclouen una part de la plantilla.

A això s'hi sumava una restricció de to. Isdin és una companyia amb cultura científica. Qualsevol proposta havia de respectar aquest codi: cap esquetx infantilitzador, cap dinàmica que semblés pensada per a un grup diferent del que hi havia de participar. El format havia de sostenir la conversa d'un comitè de direcció que també hi era present.

El repte, formulat sense ornaments, era construir una activitat que funcionés com a accelerador relacional i que alhora respectés la maduresa professional de qui la vivia. L'estàndard no servia. La cuina va aparèixer com a hipòtesi.

Bacus dissenya una activació inspirada en el format MasterChef però recalibrada per a l'entorn corporatiu. El concepte evita la còpia literal del programa de televisió. El que s'hi trasllada és la mecànica útil: temps curts, briefing imperfecte, ingredients assignats, jurat real, plat avaluat al final. El que es descarta és el component teatral, els crits i la humiliació competitiva. La pressió es manté. La caricatura s'elimina.

La producció es munta sobre una cuina equipada amb cinc estacions de treball independents. Cada estació rep un xef professional com a mentor, un kit d'ingredients parcialment comú i un encàrrec creatiu diferent. Els equips es formen barrejant departaments de manera deliberada: cada estació reuneix perfils que en el dia a dia gairebé no comparteixen cap reunió. El criteri no és l'afinitat. És la complementarietat obligada.

La seqüència del dia es construeix en tres temps. Primer temps: briefing i repartiment de rols dins de l'equip. Algú lidera, algú gestiona el temps, algú executa. Segon temps: cuina contra rellotge amb assistència tècnica limitada del xef mentor. Tercer temps: emplatament, defensa del plat davant del jurat i tast creuat entre equips. Bacus coordina el guió, el ritme entre temps, la direcció de producció i la selecció del jurat perquè cada equip rebi un retorn útil, no un aplaudiment buit.

El dia es viu en tres registres emocionals diferents. L'entrada és d'humor. Els participants arriben amb recança, fan bromes sobre qui cremarà l'arròs, es reparteixen els davantals com qui es posa una disfressa. Aquesta fase dura vint minuts.

La segona fase arrenca quan comença a córrer el cronòmetre. L'actitud canvia sense que calgui empènyer-la. Apareixen els lideratges no oficials, els qui mantenen la calma, els qui es bloquegen, els qui improvisen bé. Les jerarquies de l'oficina es dilueixen perquè en una cuina amb quaranta minuts per endavant manen altres competències. La gent es mira d'una altra manera.

La tercera fase és la defensa del plat. Cada equip presenta la seva proposta davant del jurat i de la resta del grup. No és un concurs de talent. És una conversa pública sobre com s'ha treballat. La gent riu, s'hi reconeix, s'incomoda una mica, aplaudeix el rival. El tast final transcorre amb converses que ja no s'assemblen a les del cafè del dilluns.

El tancament es mesura en dos plans. En l'immediat, la jornada produeix l'efecte que demanava el brief: gent de departaments diferents parlant de com es van organitzar sota pressió, rient-se dels seus propis errors, comparant-se amb rivals que l'endemà tornaran a ser companys de passadís.

En el pla útil, en queda una cosa més operativa. L'equip de recursos humans integra el format al seu mapa d'activacions internes. La referència a la cuina apareix en converses posteriors cada vegada que un projecte exigeix perfils creuats treballant contra rellotge. El team building deixa de ser una sortida i es converteix en un llenguatge compartit.